Es va fer des del 14 de desembre del 2013 al 31 de maig de 2014. Les fotografies eren d’Esther Bargalló.
Es prou coneguda aquella fotografia de Joan Miró mirant a la càmera i alçant el braç esquerra per agafar un picaporta. Aquest era el de la porta de la catedral de Tarragona. Aleshores vam proposar fer una exposició sobre picaportes, principalment de Mont-roig i de les rodalies.
Del llibre “Joan Miró i Mont-roig: el xiscle de l’oreneta (1930-1983)” (Arola Editors, 2018) de Martí Rom, pàg. 180: “El 1953 Miró viu de gener a maig a Barcelona. El mes de febrer Thomas Bouchard viatja a Barcelona per continuar aquell documental sobre Miró que havia començat el 1947 (“Around and about Miró”)…”.
Aquest també és el moment en que es troben Català-Roca i Miró. “Amb Miró he tingut una llarga relació: trenta anys. Li vaig fer la primera fotografia quan, amb Bouchard, vam anar a Mont-roig i ell va voler aturar-se a Tarragona per ensenyar-li la catedral; allí la hi vaig fer…” (del llibre “Català-Roca” de J.M. García Ferrer i Martí Rom, Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, volum n. 8, 1989, pàg. 38).
A la catedral de Tarragona es on Català-Roca va fer les primeres fotografies a Miró. Estan en el Fons Català-Roca dipositat al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. La més coneguda és aquella on Miró, mirant a la càmera, aixeca el braç per agafar amb la mà el picaporta de la porta de la catedral (“1084”). També tenim a Miró i Bouchard a la porta de la catedral (“1090”). I la de Joan Prats i Bouchard alçant el braç esquerra enlaire (“1088”). Aquesta fotografia convenientment tallada per la meitat, convertint-la en una vista allargada verticalment, es la que Miró tenia al seu taller de Mont-roig (era el seu homenatge a Joan Prats).
Català-Roca farà d’ajudant de Bouchard en el rodatge a Catalunya. “El vaig haver d’acompanyar a Gallifa, localitat on tenia el taller i la casa el ceramista Llorens Artigas… en aquella època a Gallifa… no hi havia ni electricitat no telèfon…” (del llibre “Català-Roca” de J.M. García Ferrer i Martí Rom, Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, volum n. 8, 1989, pàg. 84).
Sabem la data del viatge a Tarragona i Mont-roig pel rodatge del documental, per una carta de Miró a la seva germana (1 d’abril): “Avui hem estat a Mont-roig fent un viatge feliç i passant un dia deliciós. Bones Pasqües… Demà anem a Girona per la processó de Verges i Divendres a Montserrat…”.
Al Centre Miró hem intentat reflectir, també, la passió de Miró pels objectes artesanals. Hi tenim: el “seu sol de palmes”, la panera del peix, un cavallet de fusta, en miniatura, amb tots els seus guarniments… Així doncs, per què no recollir en fotografies els picaportes de Mont-roig? I aquesta ha estat la feina de l’Esther Bargalló durant prou mesos. Seva fou també l’exposició “La natura que inspirà Miró”, on resseguia aquells indrets o elements dels paisatges mont-rogencs en què s’inspirà el nostre pintor.
Els picaportes reflecteixen la cultura de cada zona, poble o entorn, així com també la labor de l’artista que els ha creat. Els exemplars més recarregats els trobem en esglésies i cases riques i els més senzills en les llars més humils. Amb el descobriment de l’electricitat va arribar la fi dels picaportes caient avui, malauradament, en desús. Però encara queden molts pobles i ciutats que en conserven, gairebé sempre, com a objecte decoratiu.
Arreu de Catalunya podem trobar picaportes d’una gran varietat de models, però sobretot destaquen els d’estil modernista, molt treballats i d’una gran bellesa. Si fem la Ruta Modernista per Reus, en podrem admirar alguns de molt interessants.
Mont-roig és un poble on es conserven encara alguns picaportes. En podem trobar una quarantena, gairebé tots al casc antic. La majoria tenen forma d’argolla, alguns són força treballats i d’altres més senzills. En trobem un amb un cap de lleó i un amb un cap de drac i també se’n conserven alguns en forma de puny tancat. Malauradament, podem constatar que alguns han desaparegut de les portes ja que la marca és ben evident.
.
