Aquesta era una exposició de fotografies d’Esther Bargalló. Es va fer del 7 de juliol al 31 d’agost de 2012.

Quatre indrets defineixen els paisatges de Miró a Mont-roig: la platja, el seu mas i els voltants (Les Pobles), el poble i la muntanya de la Mare de Déu de la Roca. Miró pinta el que abasta amb el coneixement profund del context.

El quadre de “La masia” (1921-1922) és un inventari dels estris del camp i dels animals que hi troba a Les Pobles. La seva obra paisatgística mont-rogenca serà una vintena de quadres que farà del 1914 al 1923.

Per Miró, el paisatge és l’acumulació del conjunt de vegetació que el defineix, i els seus elements característics. En un carta a Lola Anglada (18-9-1917), escriu: “Festa de la verema i trepitjar els raïms… Arbres, vinyes, oliveres, pins…”. Miró observa aquella vegetació fronterera dels camins i barrancs: atzavares, figueres de moro, canyars, fonolls, herbes… És el desori. També, les parades de secà amb vinyes, garrofers i olivers; i el regadiu, els horts amb canyes per on s’enfilen les tomaqueres. Aquest és el camp endreçat, a Les Pobles, on hi ha el seu mas. Sovint pinta el cel com la terra. Alguns núvols ens recorden els solcs i els crestalls. Són núvols llaurats?

L’atreuen els animals que veu a Les Pobles: gossos, gallines, pollastres, conills, cabres, papallones; i els animalets que troba pels bancals: caragols, formigues… Dirà a “D’un roig encès: Miró i Mont-roig” (1979): “Els animalets petits i els ocells m’hipnotitzen. Sobretot aquests animalets gairebé invisibles, els insectes, les papallones”.

L’Esther Bargalló ha volgut reflectir en una àmplia sèrie de fotografies aquest conjunt d’elements que configuren la natura mironiana, el paisatge de Mont-roig, la seva vegetació i els animals que hi viuen. El paisatge que ens presenta són fragments de la realitat que pot copsar l’ull, que atreu la mirada, tant de la terra com del cel. En Miró, sovint, aquests dos elements estan íntimament relacionats, és el cel com la terra i la terra com el cel.

En aquestes fotografies hi trobem tant atzavares amb el seu “pal de ballarí” (del quadre Terra llaurada”, 1923-1924), com aquell llangardaix que sembla que s’escapi de la part inferior i a la dreta del quadre “La masia” (1921-1922). La garrofa de Mont-roig que Miró sempre duia al damunt, anés on anés, o el núvol allargassat característic que encimbella la muntanya de la Mola de Colldejou. Les onades de la platja de la Pixerota, on Miró cercava constel·lacions en les petjades dels ramats de bens o cabres, o  les formes enigmàtiques d’aquell “roig envinegrat” (que deia el propi Miró) de les roques, de la muntanya de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. També aquelles carabasses, tan estimades pel pintor, que les pintava arrenglerades a la paret baixa de la dreta de “La Casa de la palmera” (1918); o aquell “marge de pedra seca” que trobem sorprenentment a “La Teuleria” (1918), amb una palmera al fons i, més enllà, la muntanya de la Roca i sobresortint-li al darrera aquella Mola de Colldejou.

L’Esther Bargalló ha mirat aquesta terra, ha mirat aquesta terra (com escrivia Espriu, com cantava Raimon), la seva terra, amb ulls de Miró. O dels que des del moment actual un pensa i creu que ho va fer el genial pintor fa cent anys enrere.  

.

PREMSA

“La natura de Miró”. “La Vanguardia” (05-07-2012)

.

• 

• 

• 

• 

.

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

•